Un artículo de Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística de la Generalitat. Sólo en un lugar como Catalunya se permite que alguien capaz de firmar este escrito tenga un cargo político.
Hi ha molta gent, a diversos punts del món, que té un cert contacte amb els Països Catalans i amb Espanya i que se’n fa creus de la catalanofòbia que s’ha desenvolupat a l’Estat espanyol. Sé que potser hi haurà qui trobi exagerat el comentari de Joan Puigcercós en el sentit que les declaracions de Chaves, president d’Andalusia, en relació al finançament autonòmic de Catalunya, tenen un punt de “racista”. Aquesta consideració vendria del fet que ens hem acostumat extraordinàriament a ser al centre de la diana, a rebre tots els dards enverinats, sense tornar-nos-hi. Fins al punt que, ara mateix, consideram com a relativament normals coses que no ho són gens ni mica. Enlloc d’Europa no seria possible sentir que a certes tertúlies radiofòniques es tracta a diputats, consellers o d’altres representants públics com a terroristes de la manera més natural, o que es fica en el mateix sac el nacionalisme democràtic i l’ETA, o que es parla de nazisme en referir-se a la política lingüística de Catalunya o de les Illes Balears. Encara seria més impossible, si algú ho feia, que no li caigués a sobre la més implacable censura social. A Holanda, em comentava un amic d’allà, qui s’atrevís a allò que s’atreveixen determinats mitjans a Espanya, automàticament aniria a la fallida, perquè ningú no compraria el diari en qüestió o escoltaria la ràdio o la tele que actuassin així.
Potser la clau està en allò que em comentava fa uns dies na Mary Ann Newman, traductora de Monzó a l’anglès, professora de la Universitat de Nova York i bona coneixedora de Catalunya i d’Espanya: la catalanofòbia, a Espanya, funciona com ho feia l’antisemitisme a l’Alemanya nazi, el moviment contra l’homosexualitat entre els integristes cristians d’Amèrica o l’odi al feminisme entre els fonamentalistes islàmics. O com l’”odi de classe” a la Xina de Mao. Per alguna raó que fa de mal esbrinar, amples capes de la societat espanyola necessiten odiar algú, i aquest algú és el català, i tot el que la vostra llengua i la vostra cultura representen.
Si és així, i no tenim cap raó per dubtar que ho sigui, la comunitat internacional se n’hauria d’ocupar. Voldria dir que som a la mira telescòpica d’un nacionalisme que, en diverses etapes de la Història, s’ha manifestat com a especialment virulent. I que el fet que ara estigui més o menys temperat no implica que no pugui tornar a recuperar la seua virulència. Probablement, la catalanofòbia parteix del fet que la vitalitat de la llengua catalana constitueix la mostra més clara i ferma que l’Estat espanyol no és integrat per una sola nació, i que el projecte d’estat que sorgeix al segle XVIII, és el motiu bàsic de la majoria de les trifulgues del XIX i ens porta a una guerra i un parell de dictadures al segle XX ha fracassat estrepitosament. Esperem que aquest fracàs evident no pugui esquitxar-nos mai més.
.JPG)
